L´anticomunisme en el sistema educatiu. Un articulo d´Iniciativa Comunista.

L'anticomunisme en el sistema educatiu.-
per Wilfo, militant  d'Iniciativa Comunista*.
Tomado de espaialliberat.

Introducció
Resulta quant menys curiós veure fins a quin punt
la burgesia és capaç de desenvolupar un
cinisme i una hipocresia tan descarada que no pot causar mes
que indignació a tot aquell que ho observa. La burgesia,
durant els últims 90 anys no ha fet cap altra cosa mes que
bombardejar (de vegades amb paraules, de vegades,
literalment, amb bombes) a tot el món amb el conte del dogma
del comunisme. Durant 90 anys, des de la proclamació de la
revolució comunista russa el 1917, la burgesia espanyola ens
ha tractat de convèncer que el comunisme és manipulador, és
adoctrinador, que el comunisme és un sistema totalitari i
moralitzant que adoctrina els seus ciutadans, que no els
deixa pensar, i com a contrapès a això, posen el seu model
liberal, la no ingerència diuen ells, la llibertat,


I la capacitat de raonament.


Durant 90 anys, la burgesia espanyola ens ha dit que el
comunisme internacional emprava les seves escoles, els seus
professors i els seus alumnes com un element de propaganda
política per adoctrinar la societat i generar així una àmplia
capa de suport social als seus respectius països. Això ens ha
dit la burgesia. 20 anys després de la caiguda del Mur de
Berlín i desapareguts una àmplia majoria d'aquests països
socialistes, les poques critiques que fins i tot ressonen
tenen un sol objectiu; Cuba.
Ara, en aquests últims 20 anys, la burgesia tracta d'alliçonarnos
de l'adoctrinament de les escoles cubanes, dels seus mestres i dels seus alumnes, davant la llibertat de pensament "a l'occidental"(mes els valdria prendre cursos de formació sobre la pedagogia cubana que ens porta anys llum).
Ens diuen que allà s'adoctrina la població i que aquí es viu
en una llibertat de pensament total, absoluta i idíl∙lica. I
realment qualsevol que no indagui en la realitat quotidiana
dels centres docents I de l'escola podria arribar a creure la seva burgesia.
Així, per contrastar mínimament aquesta informació
esbiaixada que se'ns ofereix des de tots els mitjans que té
el poder al seu abast(partits polítics, mitjans de masses...)del comunisme com una ideologia adoctrinadora i del sistema i ordre capitalista com el "món lliure"aliè a adoctrinaments escolars, n'hi ha prou amb acudir i indagar mínimament (no fa falta molt mes)els materials i texts escolars amb què es treballa dia a dia a l'escola per
entendre una mica mes en profunditat que concepció té el sistema capitalista del no adoctrinament i de la no ingerència política en les escoles I en el sistema educatiu.
En l'ensenyament secundari, l'adoctrinament i la visió totalment subjectiva de la història, perfectament evidenciada als llibres de texts és un fet clar i obvi, i màxim en els temes en els quals el comunisme o el moviment obrer tenen algun tipus d'incidència en ella. En l'ensenyament superior universitari la situació no canvia
gaire, apunts i texts enfocats des d'un punt de vista totalment subjectiu i continuador de la línia política clarament anticomunista que ens serveixen i ens preparen ja en els col∙legis i instituts, endolcit amb una bona dosi de dogmatisme en moltes de les seves
llibreries i biblioteques que fan bastant complicat que l'alumne pugui desenvolupar algun tipus d'interès, i sens dubte menys encara simpaties per la ideologia comunista.


2)La gestació I conformació del pensament únic
En un recent article, publicat en el numero 8 de la revista
d'història "Entresiglos", l'historiador Fernando Hernández, ja
va dedicar unes línies a com es reflecteix l'invisibilització
de determinades parts de la història en el sistema
educatiu, I mes concretament en els llibres de text, obrint
i desbroçant el camí d'aquesta idea general en la qual el
sistema educatiu en l'estat espanyol, com en tot el món
capitalista sens dubte que fomenta l'adoctrinament política i
les visions subjectives dins de l'escola.
En aquest article, Fernando Hernández comentava de quina
manera, per art de màgia, tota la resistència antifranquista
dels maquis i guerrillers, durant la dictadura franquista
quedava totalment difuminada als llibres de texts de les
principals editorials, de manera que una llosa immensa de
silenci cau sobre això que tant en l'actualitat aquesta
d'avui en dia està amb l'anomenada memòria històrica. I és
que, a la llum de les dades donades per l'historiador
Hernández, la memòria històrica i la visió objectiva de la
història, i especialment d'un període tan conflictiu com la
guerra civil i el franquisme brillen per la seva absència.
Així, en el dia a dia dins de les aules dels centres d'educació secundària de l'estat espanyol, les classes i els llibres d'història no deixen de reproduir els vells estereotips de la historiografia oficial I tradicionalista, donant una visió historicista de la matèria, centrada en els grans personatges, en les grans cronologies i en els grans
conflictes, amb l'objectiu de tractar de demostrar i justificar el triomf polític de la burgesia i del sistemaneconòmic capitalista a tot el món, una legitimació d'aquell "final de la història" que tan famós fes a Fukuyama en els anys 90 del passat segle.
L'adoctrinament en aquesta primera etapa ha de ser intens, en
ser l'etapa en la qual es fonamentarà I afermarà l'adoctrinament ideològic dels alumnes a l'escola, i ha de ser la base sobre la qual es vagi construint, dia a dia durant la resta de les seves vides el pensament d'oposició i rebuig cap a tot el relacionat o vinculat amb el comunisme, l'anarquisme i en general tot el moviment obrer, polític i sindical. Això és intens en tota l'etapa de la secundària,
però especialment descarat en els últims cursos de 4t de l'ESO i 1r de Batxillerat a nivell internacional, i 2n de Batxillerat a nivell d'història local de l'estat espanyol.
En aquests cursos, es produeix l'afermament del pensament
polític oficial, i es fa especialment notori en aquells apartats en els quals es produeix una anàl.liisi concreta i especifica del pensament revolucionari, com seria el cas de les unitats didàctiques de moviment obrer, revolució russa I sobretot guerra freda.
Els llibres d'història de 4t de l'ESO i de 1r de Batxillerat, en general, es troben farcits de prejudicis i interpretacions subjectivistes des de la primera fins a la ultima unitat didàctica, des del principi,
prioritzant la història centrada en les classes dirigents i en
les grans personalitats i deixant en un costat a les classes populars que, rares vegades, troben un lloc protagónic o mínimament destacat en aquestes unitats didàctiques, en aquesta forma de veure la història.
Així, des de l'adolescència, es va inculcant als alumnes la idea que la història, la política i el govern són coses de les elits polítiques i econòmiques i que en elles, les classes populars amb prou feines no tenen res que dir ni que aportar, mes que el vot submís i obedient cada 4 anys, sempre i quan no es produeixi cap cop d'estat que alteri aquesta situació, el qual serà convenientment justificat o endolcit per aquests llibres d'història per a així no despertar cap simpatia cap a les víctimes.
No obstant això, com hem dit anteriorment, on mes clar i evident és l'adoctrinament polític, l'afermament d'aquest pensament únic, sense cap dubte és en aquelles unitats didàctiques que per la seva anàl.lisi especifica ofereixen una explicació mitjanament detallada
sobre el pensament comunista, com és el cas de la revolució russa o de la guerra freda. Tanmateix, com interpreten i expliquen aquests esdeveniments històrics en la majoria de llibres de text dels centres d'educació secundària? Per respondre a l'esmentada pregunta n'hi ha prou amb treure algunes conclusions a través de l'observació direct dels materials en qüestió.
Per a això, analitzem alguns casos concrets de com expliquen la revolució russa en algunes destacades editorials de llibres de texts de secundària i veurem com hi ha de cert en allò que al "món lliure" occidental no hi ha ingerència ideològica ni adoctrinament polític a l'escola.
Per posar només alguns exemples;
En el llibre d'Història del món contemporani de 4t de l'ESO
de l'Editorial Santillana de l'any 2004, s'afirma per exemple,
sens dubte sense cap font o bibliografia que el demostri, que
en l'època de Stalin s'instaura un sistema polític basat en el
terror, les purgues, l'eliminació física i els camps d'internament, així com una rusificació que prohibia taxativament qualsevol tipus de nacionalisme.
Sens dubte en aquest breu paràgraf, que resumeix d'és manera
simplista gairebé 30 anys d'història de l'URSS no apareix
contrastada, s'ofereix com un acte de fe dogmàtic, nos'ofereixen versions ni visions alternatives d'aquell període històric i no es deixa cap marge al dubte. També s'obliden d'esmentar el fet que a les diverses constitucions de l'URSS es reconeixia l'autonomia nacional, el dret d'autodeterminació de les nacions (recollit ja per Lenin el 1917) i la protecció de les diverses manifestacions culturals dels pobles soviètics.
En el llibre d'Història del món contemporani de 4t de l'ESO
de l'Editorial Ecir de l'any 2003 la situació és fins i tot
més vergonyosa i l'adoctrinament ideològic és fins i tot més
clar i evident. A l'esmentat llibre, s'afirma, també sense fonts de cap tipus, que l'URSS es va basar en el culte a la personalitat i en l'execució i persecució de tot aquell que no li queia bé al líder de torn (Lenin, Stalin..) començant ja aquí el ball de xifres, afirmant que van morir 20 milions de persones i acabant ja amb el súmmum del subjectivisme de l'alineació ideològica amb una vinyeta, el famós dibuix en el qual s'observen tres grans piràmides colossals de cranis humans al costat d'un dibuix de Stalin en el qual es llegeix
" visiteu l'URSS i les seves piràmides". A l'esmentat llibre, on una vegada mes es van oblidar per complet de donar l'altra versió de la història (encara que ells mateixos es qualifiquin de lliures i antidogmàtics) es produeix novament el reduccionisme de qualificar a tot un sistema polític i social que va durar més de 70 anys com un element basat merament en el culte a la personalitat. No se ben bé si amb això es refereix al mateix culte a la personalitat que podem
trobar en els mes de 200 anys d'història dels Estats Units com
a país, des de la figura de Washington passant per Lincoln,
Roosevelt o Kennedy, on la figura del president de la republica és pràcticament infal∙lible i que no és criticat per a res ja si no esmentat als llibres. També s'obliden, sens dubte de donar algun tipus de font documental en la qual es demostri o s'emprovi d'alguna manera aquests 20 milions d'assassinats en el període de Lenin i de Stalin, oferint, com sol ser habitual, les dades com un nou element
de fe i de dogma incontrastable i que no ofereix el menor tipus de dubte ni de discussió, la qual cosa és estrany venint d'un sistema que diu oposarse a l'adoctrinament dogmàtic. Sens dubte aquí caldria comentar amb preocupació si és normal que l'únic document històric que es posi en la unitat sobre el període sigui un cartell elaborat per la propaganda ultradretana francesa dels anys 30 criticant la figura de Stalin, i cal preguntarse fins a quin punt és
legítim tolerar actes similars d'adoctrinament vergonyós, suprimint qualsevol tipus de visió alternativa del'esmentat període històric i donant màniga ampla a la ultradreta feixista, en aquest cas francesa, amb l'objectiu de difamar en contra del període soviètic. Tanmateix, aquest és el model d'història del món lliure que no adoctrina.
En el llibre d'Història del món contemporani de 4t de l'ESO
de l'Editorial Oxford de l'any 2003, novament torna a
resumir tot el període històric de Stalin a l'URSS com un
sistema basat en l'assassinat, en aquest cas de 4 milions de persones, visió que contrasta amb els 20 milions de l'editorial Ecir, evidenciant l'al.leatori i incontrastat de les esmentades dades i on novament i igual com en el cas anterior no s'ofereix absolutament cap tipus de dada on es pugui contrastar o comprovar les
esmentades xifres. Són xifres que el llibre diu i cal creure'l com a dogma de fe, sense cap objecció. No és això un comportament un punt antidemocràtic i autoritari?
En el llibre d'Història del món contemporani de 4t de l'ESO
de l'Editorial Vicens Vives de l'any 2009, l'adoctrinament
també és bastant clar i evident. En ell, s'afirma alegrement
que l'URSS va ser des dels seus inicis un sistema antidemocràtic que no era elegit democràticament pel poble ja que tot estava controlat de forma arbitrària pel partit comunista, passant pels vells tòpics dels processos de Moscu que sentencien a la mort a centenars de milers de dissidents polítics i acabant amb un poema el 1935 on s'enalteix el culte a la personalitat de Stalin. Una vegada mes, aquest llibre d'història "democràtic" i "antidogmàtic" es torna a
oblidar de contrastar les fonts, posar algun tipus de prova
de tot allò que està dient, d'oferir visions alternatives de tot això. S'oblida, pel que sembla,d'haverse llegit les diverses constitucions soviètiques de l'URSS de 1918, 1924,1936 i 1977 (quatre constitucions en un interval de 60 anys, el doble que en l'estat espanyol, que sens dubte és considera molt mes democràtic) on es detalla perfectament el sistema i el mètode d'elecció per sufragi
universal i mixt (cosa que el 1918 i el 1925 no ocorria, per
exemple en el democràtic estat espanyol) dels càrrecs i
els representants polítics de l'URSS Tanmateix, cap
d'aquestes dades de contrast d'opinió no són presentades
al democràtic i no dogmàtic llibre de text de Vicens Vives.
Com tampoc no es fa menció a les declaracions d'observadors
internacionals d'EUA afirmant I garantint la legalitat i
legitimitat dels processos de Moscu, o com tampoc no se cita
un sol passatge dels escrits de Ludo Martens o de Mijail Kilev
sobre la visió negativa que tènia el propi Stalin sobre aquest tipus de poemes o de texts, o de com texts similars s'escrivien al llarg i ample de tots els països del món sobre els lideris polítics, com EUA, Anglaterra, França, o Espanya.
Però tot això, que serviria per contrastar el punt de vista dogmàtic, autoritari i únic sobre la història, cal suposar que està de més a un llibre de text d'un país que s'oposa al dogmàtic ideològic.
En el llibre d'Història del món contemporani de 4t de l'ESO
de l'Editorial Teide de l'any 2008 tornem a trobar una vegada
més noves dosis de dogmàtic i de subjectivisme ideològic. En
aquest llibre de text tornen novament a donar dades sense
contrastar, com són els 6 milions d'assassinats en el període
de Stalin, novament sense aportar cap document que ho demostri i sense donar una sola línia sobre les visions contràries a aquestes postures. També es carrega contra la propaganda política del període soviètic, considerantho comun exemple d'exaltació del règim polític, oblidantse de casos exactament similars de propaganda política de l'època, com per exemple les dels Feliços anys 20 o les del New Deal a EUA en els mateixos anys. Per últim i acabant ja en el súmmum del subjectivisme de l'alineació ideològica s'ofereix una nova
vinyeta, el famós dibuix de Tintín al País dels Soviets del filonazi belga Herge, on es critica l'URSS Igual com en el cas d'Ecir, caldria comentar amb preocupació si és normal que l'únic document històric que es posi en la unitat sobre el període sigui un cartell elaborat per un conegut partidari del racisme, la xenofòbia, el
colonialisme i el feixisme com va ser Herge, donant espai en
un text d'un país que es diu democràtic a propaganda
feixista, i cal preguntarse fins i tot que punt és legítim tolerar actes similars d'adoctrinament vergonyós, suprimint qualsevol tipus de visió alternativa del'esmentat període històric i donant màniga ampla a la ultradreta feixista, amb l'objectiu de difamar en contra del període soviètic. Tanmateix, aquest és el model d'història del món lliure que no adoctrina.


En el llibre d'Història del món contemporani de 1r de
Batxillerat de l'Editorial Santillana de l'any 2002, en últim
cas tornem a trobar una vegada més noves dosis de dogmàtic i
de subjectivisme ideològic. Caldria esmentar aquí en concret
les diverses mencions que es fan sobre les purgues dins del
sistema soviètic, oferintse un llistat de noms sense mes,
sense oferir cap tipus d'aclariment o d'aprofundiment de les
seves biografies, sense donar lloc a una explicació des del
punt de vista soviètic sobre aquestes persones, sense oferir,
doncs, aquesta llibertat d'expressió i de dissensió que tant
s'exigeix després a altres països des d'aquests mateixos
llibres de texts. Es col∙loca en aquests texts a ulls dels
alumnes que desconeixen la història com a herois I víctimes
del comunisme persones com Tujachevsky, persona que,
malgrat haver obtingut destacats llocs de responsabilitat sota
el període de Stalin organitza un cop d'estat anticomunista
contra el dirigent soviètic el 1936 amb el suport de l'Alemanya nazi, traïnt així al seu país i al sistema polític que li va oferir totes les possibilitats per al desenvolupament de la seva vida i de la seva professió. Pel que sembla, per a Santillana, aquest és el tipus i el model de persones heroiques que cal admirar. Per últim, se'ns
ofereix com documeno estrella d'aquesta unitat un fragment
del famós "Testament de Lenin", text sobre el qual fins i tot
avui en dia, gairebé 90 anys després d'haver estat escrit, molts historiadors allotgen molts dubtes sobre la seva veracitat i en tot cas sobre la seva interpretació.
Indistintament, no apareix una sola línia dedicada a les visions favorables a l'URSS i per ende favorable a un contrast d'opinions i no com en aquests casos basat en una opinió dogmàtica de la història.
Al contrari, i una vegada vistos alguns exemples del dogmàtic punt de vista que es pot trobar qualsevol persona a l'hora d'analitzar alguns llibres de text sobre els quals els alumnes van a forjar la seva opinió i la seva visió sobre la història i sobre aquests esdeveniments històrics, tanmateix podem trobar similars casos d'adoctrinament extrem similars en altres nombroses qüestions; mentides, ocultació de la realitat, difamaciones...aquesta és la tònica habitual i la base sobre la qual aprenen els nostres alumnes avui en dia en tots els centres educatius.
Així, es fan critiques ferotges i brutals als casos de repressió de Stalin, però en absolutament cap d'aquests llibres de texts trobem ni una sola línia dedicada a les purgues i a depuracions dutes a terme pel responsable de les critiques a Stalin en el XX Congrés del PCUS, Nikita Jruschev, que a tots els llibres d'història és col∙locat com el model antagònica a imitar de Stalin, a saber el "bo de la
pel lícula". Així, ∙ els alumnes aprendran les bondats i les
correccions de Jruschev, però sens dubte no sentiran en cap moment parlar de Molotov, polític i diplomàtic soviètic, depurat de les seves responsabilitats per discrepàncies polítiques i ideològiques
amb Jruschov i exil.liat durant un temps.
Tampoc els alumnes no llegiran res als seus democràtics i
antidogmàtics llibres d'història sobre Chiaureli, destacat i
prestigiós cineasta soviètic, depurat i marginat de la vida
publica soviètica per Jruschev,que l'acusà "d'adul.lador de Stalin".


Novament una altra purga per motius estrictament ideològics i
polítics. Tampoc no s'esmenta als llibres a Kaganovich, també
destacat polític soviètic depurat i purgat políticament per
Jruschov per discrepàncies ideològiques. Voroshilov, un
dels mes destacats herois de la resistència soviètica durant la II Guerra mundial, i posteriorment relegat, purgat, humil.liat i marginat de la vida política per discrepàncies polítiques i ideològiques amb Kruschev tampoc és esmentat. I molt menys fins i tot el cas de Beria, polèmic polític comunista que indistintament
de les seves trajectòries ideològiques, va ser assassinat per Jruschev en una de les seves grans purgues " anti estalinistes " al 1953, sent un dels mes coneguts crims infames d'aquest període postStalin, i el qual, sens dubte és plenament ignorat, ocultat i silenciat per la historiografia oficial. Els polítics Malenkov i Bulganin, també relegats, purgats humil.liats i marginats de la vida política, per discrepàncies polítiques i ideològiques amb Kruschev tampoc no són esmentats.
Tampoc en aquests llibres d'història, quan es parla de les
maldats dels polítics estalinistes (concepte i terme inventat
pels dirigents capitalistes) als anomenats països de les
democràcies populars del bloc de l'est europeu, es fa menció
alguna a com va passar la repressió jruschoviana per aquells
països.
Així, se sentirà parlar dels abusos de Stalin i de l'URSS en
aquests països, però a cap llibre de text de cap editorial de
cap centre d'educació publica de l'estat espanyol podem
llegir o veure algun tipus de referència al cas de Matyas Rakosi, secretari general del Parti Comunista Hongarès, responsable durant la Republica Popular d'Hongria, relegat, purgat, humil.liat i marginat de la vida política hongaresa per discrepàncies polítiques i
ideològiques amb Kruschev i forçat a l'exili fins als anys
70. Tampoc no es llegeix gens sobre Vulko Chervenkov,
secretari general del Partit Comunista Búlgar, responsable
durant la Republica Popular de Bulgària, relegat, purgat,
humil.liat i marginat de la vida política búlgara per
discrepàncies polítiques i ideològiques amb Kruschev. Tampoc no s'esmenta en aquests llibres de text com el secretari del SED i dirigent de la RDA, Walter Ulbricht va ser també col locat en ∙ el punt de mira de Jruschov per a una nova purga massiva per motius únicament ideològics com en els casos hongarès o búlgar i salvat pels esdeveniments del 17 de juny de 1953 a Berlín.
També s'omet d'una forma descarada en aquests llibres de texts
dades que als alumnes els vindria bé conèixer per desenvolupar el pensament relativista i exercir el contrast reflexiu de diverses opinions sobre esdeveniments com la primavera de Praga o la revolta hongaresa de 1956. Així, en el cas de la Primavera de Praga de 1968 sempre se'ns esmenten les purgues soviètiques contra els
sectors reformistes del partit comunista txec i l'expulsió de Dubcek, però rares vegades se'ns diu com van arribar al poder aquests sectors en els anys previs. D'aquesta forma, se'ns parlen de les meravelles del democràtic socialisme de rostre humà de Dubcek, però se'ns omet que aquest corrent, que ja vènia gestantse des del final del període de Gottwald (considerat "estalinista") i impulsada i
recolzada per Jruschev com a corrent intern en els anys posteriors, propicià que, amb el suport de Breznev, el 1968 donés un cop d'estat intern en el partit comunista txecoslovac, reemplaçant el fins llavors electe Novotny pels nous lideris mes concordes a les directrius revisionistes com Alexander Dubcek, qui va desenvolupar les seves posteriors reformes econòmiques. Pel que sembla, aquesta forma d'actuar,saltantse la legalitat democràtica del partit i fomentant purgues ideològiques, és alguna cosa per a res digne de
menció als llibres d'història d'aquests cursos que, tanmateix, es recreen més enllà de l'imaginable en la repressió de Praga.
Tampoc trobem referència a aquelles dades fosques de la revolta d'Hongria el 1956, de contingut fortament anticomunista, i on se'ns enalteix el valor i l'heroïsme dels anticomunistes hongaresos,
però on se'ns oculta de forma calculada als cents de comunistes hongaresos i soviètics assassinats, torturats i esquarterats pels anticomunistes en aquella jornada de, com el qualifiquen ells, heroïsme. És, sens dubte, preocupant que, una vegada més, als llibres de text que diuen no fomentar la ingerència ideològica ni l'adoctrinament polític, fomentin actituds de simpatia cap a matances indiscriminades de masses de persones únicament
per la seva ideologia política.
És també interessant llegir als llibres de text d'història
del món contemporani de l'ensenyament secundari, les constants
referències a les fams massives de la població soviètica,
especialment la ucraïnesa en els anys 30, durant l'època de Stalin. Així, sumat a les constants acusacions (totes elles, sens dubte, sense aportar ni una sola prova)de genocidi, purgues, autoritarisme i altres, es carreguen a més les tintes acusant al sistema soviètic de lesfams i les dificultats alimentàries en diversos moments de la
història. Tanmateix, en aquests mateixos llibres de texts que
aboquen les constants acusacions de fam no trobem absolutament cap referència a la gran fam que va patir el poble dels Estats Units en els anys 30, com a fruit de la crisi econòmica de 1929 i la destrucció massiva decretada per terratinents i industrials de producció alimentària. Així, segons les investigacions de Boris
Borisov al seu llibre "The American Famine" es calcula que uns 8 milions e nordamericans van morir a causa de la fam massiva i de la desprotecció social típica del sistema polític dels EEU que es manté fins als nostres dies, a més de fomentar desplaçaments massius de població de 5 milions de persones.
També, a l'hora de fer referències a les purgues soviètiques,
aquests llibres de texts, que com vaig dir anteriorment,
pressumeixen de ser neutrals i de no adoctrinar als alumnes
s'obliden de tractar en profunditat un procés tan poc democràtic com va ser "la cacera de bruixes" o més conegutcom
el macarthisme als EUA. Així, hem vist com no sol Jruschov va
cometre purgues massives, si no que també en la "democràtica
i lliure" EUA en els anys 50, en la incipient guerra freda
entre capitalisme i comunisme, els actes de persecucions,
purgues i depuracions massives ideològiques als EUA a aquells
sospitosos de ser comunistes van ser massius. El Partit Comunista d'Estats Units (CPUSA) va ser il∙legalitzat, els seus dirigents perseguits i empresonats i nombroses persones jutjades, empresonades o forçades a l'exili únicament per la seva ideologia. I és que, si presentéssim els fets sense donar els noms, sense cap dubte adjudicaríem aquest panorama polític a l'Alemanya nazi dels
anys 30, a la Itàlia feixista dels anys 20 o a l'Espanya franquista dels anys 40. I tanmateix van ocórrer en un país que es considera no sol democràtic, si no el mes democràtic,el "món lliure" amb referència al "món esclau" socialista, el món de la llibertat d'expressió i de la tolerància, el món d'aquells que es permetien donar judicis de valor i opinió sobre el sistema polític dels països socialistes.
Il∙legalització de partits polítics, persecucions individuals a sospitosos de ser comunistes, censura de milers de llibres considerats com "comunistes", acusacions massives
falses, acomiadaments, humil.liacions, i exilis massius de cents de persones a tot el país, és una herència vergonyosa i xafogosa per a un país que es deia democràtic, i per a un sistema educatiu que no sembla estudiar amb suficient profunditat aquests esdeveniments i atorgarli la mateixa importància que després li atorguen a d'altres
esdeveniments històrics.
Silenciamient, ocultació o marginalització d'aquests esdeveniments són la tònica habitual als nostres llibres de text, que, una vegada mes, tornen donarnos una altra classe magistral de que s'entén en aquest país per una educació no dogmàtica i allunyada de la ingerència ideològica.
A la universitat la situació serà similar, i com vaig dir en la introducció, la situació no canvia gaire, amb apunts i
texts enfocats des d'un punt de vista totalment subjectiu i
continuador de la línia política clarament anticomunista que
ens serveixen i ens preparen ja en els col∙legis i instituts, endolcit amb una bona dosi de dogmatisme en moltes de les seves llibreries i biblioteques que fan bastant complicat que l'alumne pugui desenvolupar algun tipus d'interès, i sens dubte menys fins i tot
simpatíes per la ideologia comunista.
Si és cert que en el cas universitari hi ha un marge molt
més ampli de divergència ideològica, en ser les assignatures exposades per professors de diverses ideologies que poden fomentar un major aperturisme ideològic o un major contrast quant als diferents punts de vista i formes de veure un mateix esdeveniment històric.
Potser sigui per això, per la falta de costum dels alumnes a
'escola d'analitzar diferents punts de vista, en comptes del discurs únic que se'ls ofereix, pel que els alumnes universitaris d'Història tinguin en els primers anys dels seus estudis algunes dificultats a l'hora de tirar endavant aquest tipus d'exercicis i activitats. I és que cal fer una autocrítica i ser sincers; els nostres alumnes de secundària no estan acostumats al pensament relativista, no estan
acostumats al contrast d'opinions, no estan acostumats a la variació del discurs únic, no estan acostumats a sentir i analitzar una altra cosa que no sigui la visió única i la manera única de veure i ensenyar la història que ofereixen les grans empreses editorials de texts, que correspon a les mateixes visions que tenen els grans partits polítics.
Malgrat això, també a la universitat es reprodueixen els
mateixos vells estereotips i tòpics anticomunistes que s'inculquen als alumnes a les escoles, és en realitat, la conformació definitiva (o almenys l'intent) del pensament únic en el sistema educatiu. I és que encara que el nivell de control de les autoritats educatives i per tant el nivell d'autonomia de la càtedra és major a la universitat, al final
la visió de criminalització del comunisme és la que s'acaba
transmetent definitivament a les aules universitàries. Una
visió que es complementa amb la falta d'interès de molts
d'aquests centres universitaris de ferse amb un bon fons
bibliogràfic perquè els alumnes puguin contrastar opinions a
través de la lectura, o elaboració de treballs sobre els
diferents punts de vista, per exemple en el període soviètic,
en el cas concret de l'època de Lenin i Stalin, amb major dosi
de polèmica, però també de versions i de forma de veure'ls.
És paradoxal trobar a les lleixes d'aquestes biblioteques a
la secció cronològica esmentada llibres d'antileninistes
destacats com Trosky, E. Carr, A. Woods, Cesar Vidal, o
Donald Rayfield, i tanmateix, trobem molt menys o absolutament res d'autors favorables o defensors d'aquest punt de vista o d'aquell període cronològic com el propi Stalin, Ludo Martens o Mijail Kilev, autors d'una àmplia quantitat de texts de gran qualitat i interès històric i historiogràfic sobre el període soviètic, però que el semblar no gaudeixen d'interès cap per a les diverses biblioteques
universitàries de l'estat espanyol, que ho ignoren per complet. És de fet paradoxal, que moltes d'aquestes biblioteques trobem abans el "Mein Kampf" d'Adolf Hitler que alguns texts bàsics del marxisme.
En línies resumides, i després de veure sols alguns dels molts casos que podríem ressenyar, es pot concloure que l'interès del nostre sistema educatiu,medi i superior, no es formar als alumnes, no és ensenyarlos el gust i l'interès per la història, no és ensenyarlos a analitzar críticament la realitat que els envolta.
El veritable objectiu i interès dels nostres centres
d'educació és crear maquines autòmates, maquines que
responguin per impuls automàtic als anys i anys
d'adoctrinament polític i ideològic a què són sotmesos des
que són petits a l'escola fins al final de les seves vides ales universitats, feines, a la tele, la premsa, la ràdio o els partits polítics. La ingerència ideològica, la manipulació informativa i l'adoctrinament polític és una mica inherent a l'escola i al sistema educatiu de l'ordre capitalista, encara que ells intentin fer creure el
contrari, encara que ells intentin atribuir els seus propis
mals al sistema socialista, que al contrari, sempre ha ensenyat la part critica i reflexiva de la història en els seus sistemes educatius que sempre se li ha negat als nostres alumnes en el sistema capitalista. L'interès per la manipulació, el control i la domesticació, l'odi a allò que posa en perill l'ordre polític burgès i econòmic capitalista és, ha estat i seran l'única font d'inspiració que tindran
aquells que manegen els ressorts de l'autoritat.

*Organización comunista de Madrid, formada en el 2008, formada por diversos colectivos. Se define como Marxista-Leninista.